Com els esportistes han arribat a l'elit

Arribar a ser un esportista d’elit no és gens fàcil. Quan veiem jugadors a la televisió, sembla tot molt bonic, però la veritat és que darrere hi ha molts anys d’entrenaments, esforç i també sacrificis que no es veuen.

La majoria comencen de petits, jugant amb amics al barri o en equips del poble. És allà on es comença a notar si realment els agrada l’esport i si tenen alguna cosa especial. Amb el temps, si destaquen, alguns entrenadors els ajuden a millorar i poden passar a equips més grans.

Quan es fan més grans, tot es torna més seriós. Entrenen més hores, els demanen més nivell i han de cuidar-se molt més. No només és entrenar, també han de menjar bé, descansar i intentar estar forts mentalment, cosa que no sempre és fàcil.

A més, no tot surt bé sempre. Hi ha lesions, partits que es perden i moments en què dubten. Jo crec que aquí és on es veu qui realment vol arribar lluny, perquè els que ho aconsegueixen són els que continuen encara que les coses vagin malament.

També és molt important la família i els entrenadors. Sense aquest suport, seria molt complicat seguir, sobretot en moments difícils.

En resum, no n’hi ha prou amb tenir talent. És important, sí, però sense esforç i constància és molt difícil arribar a l’elit.

Aquí hi ha dos exemples clars:

La història de Lionel Messi sembla gairebé una pel·lícula. De petit, a Rosario, ja jugava molt bé, però tenia un problema de creixement que feia dubtar sobre el seu futur.

Amb 13 anys va marxar cap a Barcelona per entrar al FC Barcelona. No devia ser gens fàcil: deixar el seu país, adaptar-se a una vida nova… tot això amb aquella edat.

A La Masia va anar millorant a poc a poc. No va ser d’un dia per l’altre, però amb esforç va anar pujant categories fins arribar al primer equip.

A partir d’aquí, ja tothom sap el que ha fet: gols, títols i molts rècords. Però el que no sempre es veu és tot el treball que hi ha darrere.

Per altra banda, la història de Ricky Rubio és diferent però també molt interessant. Ell no va començar en grans pavellons, sinó jugant com qualsevol altre nen, per diversió.

A la pedrera del Joventut de Badalona ja es va veure que tenia molt talent. De fet, amb només 14 anys va debutar a l’ACB, cosa que és molt poc habitual.

Tot i això, no tot ha estat fàcil. Ha tingut pressió, lesions i moments complicats. Però mai ha deixat de treballar.

Un moment important va ser als Jocs Olímpics de Pequín 2008, on va demostrar que podia competir contra els millors.

Després va anar a l’NBA, on ha tingut etapes bones i altres no tant bones. Tot i així, ha seguit lluitant, i això és el que el fa destacar.